dijous, 13 d’octubre del 2011

 Aquell estiu havia comprat dues boganvil·lies, una per ella i l'altra per a mi.

Quan va marxar, ell no es s'hi va veure amb cor i va llençar totes les seves flors, el seu jardí...
Totes menys les buganvil·lies, i les va fer créixer tot dibuixant un arc sobre la porta del balcó.

Amb el temps i les seves pujades cap amunt,
                                             -cada vegada més amunt...
les buganvilies també se'n van anar, totes esblaimades i contentes, cap enllà.



Aquest estiu m'he comprat una buganvíl·lea.
I just aquests dies ha fet la primera florida.







"y hace un camino de flores pa no perderme,
que sus recuerdos son flores que me hacen fuerte"
                                                          LOLITA FLORES

divendres, 7 d’octubre del 2011




I no et lamentis,

ja hi ha una part de mi que sempre és teva.

I no et se dir,..  i no en sé el nom
perquè és quelcom que no és tangible,
només visible a la mirada fosca de la nit
 -aquesta que fem nostra darrera les persianes-.

I tant dins meu habita
que s'escapa al meu reclam
i mai no surt quan jo la crido.
Només si ets tu qui vols.

Mai surt quan jo la crido.
Només si ets tu qui vols.

dilluns, 29 d’agost del 2011

Otoño

En estos úlimos días del agosto
en los que la resaca del verano
va tiñendo de ocre la ciudad,
me suelo preguntar como lo hicimos
para saltarnos, transportarnos en desliz
del vacío lento del calor contemplativo
hasta este otoño que amenaza incipiente tan lindo y placentero,
sin un rasguño de humedad
sin una carga de tedio,..



                            Como hicimos
                            para amanecernos tan lindos y tan prontos
                            a este recomenzar de todo?

dimarts, 19 de juliol del 2011

Colmarse

ella es así,

como el rozar el aire de una hoja
como el rumor silencioso de una gota que se le escapara al agua,
como la caricia de estas notas en su piel

y se funde con el todo,
se le estremece la columna y expira el aire de un modo peculiar,
y en el suspiro su cadera balancea para dejarse caer -ojalá- hacia tí,
y en cambio cayendo una vez mas hacia sí misma

como si en ese preciso instante estuviera ya hacendo el amor contigo

ella busca, impaciente, en ese instante la fusión,
esa anhelada que colma este vacío,

y se lanza por las calles a buscarte
corriendo como el viento confundida
ya empapada con la lluvia que caerá,
y que hace rato cae desde su cuerpo,
y hacia dentro,

se deja caer
y corre aleteando, llevada por tu nombre,
que es siempre un abismo en que perderse es tan profundo, y hallarse tan inmenso,

y se lanza, digo, solo para colmarse con tu cuerpo

y se llueve, digo, en su cuerpo ese colmar

dijous, 7 de juliol del 2011

i em respires tant tendrament que em quedo com suspesa en l'aire
que es torna irrespirable de tant ple

i el teus petons estoven contractures
i calen en les profunditats de la meva columna vertebral

i just llavors va i dius que ho has dit sempre, que aqui es on rau la vida
i jo em sento desmaiar de tanta sort

i deixo anar ràfegues d'euforia per sostindre l'equilibri dins el magma
d'aquest lliure albir que només va si és tort

mentre em reafirmo en la certesa que estem fets d'una materia tant incerta 
com incerta és la possibilitat
que just abans de compartir-te aquestes notes que tot el dia i encara m'acompanyen,
i que just és el regal que avui et faig,

t'avancis al missatge de l'essencia
i la cadencia d'aquest tema de de'André

que l'instant em roba i ja si que no em pertany,
perque queda consagrat a aquest moment en que nosaltres
vam ser aquella altra cosa, aquella incerta, impossible,
que els filòsofs enomenen unitat


http://www.youtube.com/watch?v=TpqmcoE9p6g

dijous, 9 de juny del 2011

paseando los recuerdos

de vez en cuando hay que adentrarse en la memoria
atreverse a hurgar en las heridas
armarse de valor y traspasarlas
hasta hallar la razón que las causó

para darse uno cuenta que allí también hay luz

para afinar-nos la mirada y descubrir grata sorpresa
que es justo de ahí que proviene la luz

dimecres, 8 de juny del 2011

resignificando los rincones

Me tropiezo con la historia que vivimos tan ardiente en los rincones de esta cálida ciudad
y observo cada huella que han dejado nuestros cuerpos, nuestros besos, como manchas de humedad
que hablan tan claras y francas de esta nuestra sinrazón
resignificando así cada rincón.

Me tropiezo en las terrazas, las aceras, las esquinas, los portales, los peldaños, y en algún intercostal
Y me vuelvo a tropezar con camareras, trasnochados, alcoholismos, secretismos, y en tus labios que es donde aprieta mas,

el deseo,

aprieta... hasta dar al fin con la pared

...esa pared -te acuerdas?
en la que hicimos el amor en tres jadeos,
sin desnudos, con caricias, con saliva y sin colchón.

Esa pared en la que se abren brechas en el tiempo,
hacia lo infinito y la fusión,
hacia el desconocido corazón.

Esa pared gris tan llena de matizes
como cicatrices que cuentan y celebran nuestro encuentro
y que guarda así el testigo de uno más de los instantes que conforman esta nuestra intimidad,

un instante de pura eternidad.

divendres, 3 de juny del 2011

La vida a veces es tan cruda que uno se queda sin respuestas,

Y los motivos sobran

Las coordenadas desaparecen y el cuerpo se deja desmayar por las esquinas,

Mientras que las respuestas, simplemente, se deshilachan dejándose llevar hacia un vacío
-existencial, claro.


Entonces se abre una brecha en el tiempo y en ese instante uno se deja reposar,... abre un vino, compone una buena escenografia para el momento,
y con suerte algo se acerca a un sinsentido casual que lo hace sonreir desde el asombro.

Y mientras ve pasar los momentos, los amigos, los amores,...
se detiene en un repliegue de este tiempo y se da cuenta de quanta infinidad,

Uno se perderia en esa infinidad...

Y en el perderme me doy cuenta
del mapa de infinitos microinstantes que componen la existencia,
me doy cuenta cuanto cuenta darse cuenta
y que basta decir basta
para sentirse vivo de una vez
y dejar de dejar pasar la vida
para tirarse de cabeza y corazón desde el balcón
a la sombra y a la luz que nos azota

en estos tiempos
y en todos los que vendrán.

diumenge, 1 de maig del 2011

...t'esperaré a la porta
i arribaràs exhuberant, com sempre, i ple de vida,

em reflexaré a les espurnes dels teus ulls, que es reflexen en els meus
i, suau, m'enfilaré de puntetes als teus peus
                                      i ens fondrem en espiral,
                                           i el nostre cos en espiral
i tu i jo flotant en l'aire ens deixem endur per la inèrcia càlida i humida que ens envolta i ens allita,
i viatjem cada mil·límetre de pell
i respirem tant,     tant,    
que els gemecs fan cua mentre esperen, atents, el seu moment,
-com acompanyant la trama del misteri que cada vegada es revela entre tu i jo-
i així s'acumulen a la gola,
i al pit,
i al ventre que tu,   suau,  sense deixar d'elevar-nos,  d'aqui un moment conqueriràs,

però just abans de l'instant en el que arriba la teva plenitud
per invair-me fins el nucli mateix d'on neix la vida,
veurem com brollaràn
esperpèntiques i ansioses
totes les guspires dels gemecs,
i en una cursa desparramaran densitats i fluideses,
i ens ompliran la casa fins vessar
i tot respirarà de magia i de claror
que s'escapa pel balcó
tanta que


"del vecino territorio del amor
vendran a preguntarnos como hacemos"
                                                    M.B.