He somiat amb tu.

Resseguiem els marges de la nit en una ruta 

que arrencava just a la cantonada on ens vam despedir,

per barriades i habitacions fosques que uns altres ens oferien 

per alleujar tot el viscut:

el casament de les nostres ànimes regat amb mojito 

i beneït pel paradigma de la incògnita del que ara ja sabem, ja comprenem, que és la mort.

 

Ens hi havíem compromès comprometent la nostra pell i els nostres cossos 

a fer la comunió de matinada, a la fi de tot aquell viatge nocturn.

I ens explicavem com bonic seria el nostre bes, 

i ens n'alegravem com dos folls, com dos infants.

I no ens sorprenia sentir el desig desbordat de viure aquesta passió 

que ens cridava desde mes enllà dels límits de la nostra condició sexual 

i que ara es tornava indefinida. 

 

Perquè l'anima no té sexe. Perque els àngels no ténen sexe.

Perque érem simplement dos cossos que es volien estimar.

 

 

a l'Oriol